1. Una mica d’història
Les dificultats d’aprenentatge (DA) és molt probable que hagin estat presents entre nosaltres des de temps molt remots. Això no obstant, és al 1962 quan s’utilitza per primera vegada aquest terme com tal. Samuel Kirk va treballar amb nens que presentaven dificultats inexplicables per l’aprenentatge de la lectura, tractant-los des d’una vessant educativa. Així és com Kirk va denominar a aquests nens “learning disabilities” o “nens amb dificultats d’aprenentatge”.
Al 21 de desembre de 1895, James Hinshelwood, un cirurgià òptic de Glasgow, Escòcia, va publicar a la revista “The Lancet" un article sobre la memòria visual i la ceguesa de paraules. W. Pringle Morgan, inspirant-se en aquest article de Hinshelwood, va descriure el cas d’un nen de 14 anys, amb capacitat intel·lectual mitja alta, però incapaç per aprendre a llegir. Morgan, gràcies a aquest article, que va ser publicat al 7 de Novembre de 1986 a la revista “Medica Britànica”, va ser reconegut per molts com el pare de la dislèxia moderna.
Però tot i que Morgan sigui considerat com el seu pare, el verdader fundador i patrocinador de l’estudi de la dislèxia va ser Hinshelwood. Aquest últim va publicar a la premsa, entre el 1896 y 1911, una sèrie d’informes i articles mèdics, descrivint casos clínics i suggerint la seva possible naturalesa congènita.
Les dificultats d’aprenentatge (DA) és molt probable que hagin estat presents entre nosaltres des de temps molt remots. Això no obstant, és al 1962 quan s’utilitza per primera vegada aquest terme com tal. Samuel Kirk va treballar amb nens que presentaven dificultats inexplicables per l’aprenentatge de la lectura, tractant-los des d’una vessant educativa. Així és com Kirk va denominar a aquests nens “learning disabilities” o “nens amb dificultats d’aprenentatge”.
Al 21 de desembre de 1895, James Hinshelwood, un cirurgià òptic de Glasgow, Escòcia, va publicar a la revista “The Lancet" un article sobre la memòria visual i la ceguesa de paraules. W. Pringle Morgan, inspirant-se en aquest article de Hinshelwood, va descriure el cas d’un nen de 14 anys, amb capacitat intel·lectual mitja alta, però incapaç per aprendre a llegir. Morgan, gràcies a aquest article, que va ser publicat al 7 de Novembre de 1986 a la revista “Medica Britànica”, va ser reconegut per molts com el pare de la dislèxia moderna.
Però tot i que Morgan sigui considerat com el seu pare, el verdader fundador i patrocinador de l’estudi de la dislèxia va ser Hinshelwood. Aquest últim va publicar a la premsa, entre el 1896 y 1911, una sèrie d’informes i articles mèdics, descrivint casos clínics i suggerint la seva possible naturalesa congènita.
Al 1917, Hinshelwood va tornar a publicar un segon tractat sobre la dislèxia (ceguesa de paraules) denominat “Congenital Word Blindness". En ell es defensava que el problema afectava a l’adquisició i emmagatzematge al cervell de la memòria visual de les lletres i de les paraules, i el classificava en tres grups:
- Alexia: retard mental amb discapacitat de lectura.
- Dislèxia: lleus retards en l’aprenentatge de la lectura.
- Ceguesa de paraules: casos greus de discapacitat de la lectura pura.
- Alexia: retard mental amb discapacitat de lectura.
- Dislèxia: lleus retards en l’aprenentatge de la lectura.
- Ceguesa de paraules: casos greus de discapacitat de la lectura pura.
Segons Hinshelwood el trastorn de la dislèxia era hereditari (va estudiar una família d’onze fills els 7 primers de la qual no tenien problemes, però els 4 restants presentaven dificultats de lectura, a l’igual que els nevot i la nevoda), però també remediable. Així que va tractar de descriure la naturalesa congènita d’aquestes dificultats de lectura i de descobrir-ne les seves causes biològiques. A partir d’aquest moment, Hinshelwood (1917) es va dedicar a identificar i descriure aquests casos clínics.
La gran majoria dels/de les nens/es que patia aquest trastorn era víctima del fracàs escolar. El seu esforç, per superar barreres ideològiques i acadèmiques, com la lectura, la cal·ligrafia, el càlcul,... havia de ser molt gran, i moltes vegades era frustrant. L’aprenentatge es convertia en una lluita constant plena d’obstacles amb valles cada vegada més altes. Així que, a mesura que s’anava investigant i estudiant aquests casos, la comprensió cap a ells també creixia progressivament. Així que al 1963, la creació de ACDL va significar un relaxament per als pares. Va significar una lluita per aconseguir suports legals, per canviar lleis, reforçar-ne d’altres... per la plena normalització d’aquest tipus d’alumnat, diferent de l’alumnat d’educació especial.
La gran majoria dels/de les nens/es que patia aquest trastorn era víctima del fracàs escolar. El seu esforç, per superar barreres ideològiques i acadèmiques, com la lectura, la cal·ligrafia, el càlcul,... havia de ser molt gran, i moltes vegades era frustrant. L’aprenentatge es convertia en una lluita constant plena d’obstacles amb valles cada vegada més altes. Així que, a mesura que s’anava investigant i estudiant aquests casos, la comprensió cap a ells també creixia progressivament. Així que al 1963, la creació de ACDL va significar un relaxament per als pares. Va significar una lluita per aconseguir suports legals, per canviar lleis, reforçar-ne d’altres... per la plena normalització d’aquest tipus d’alumnat, diferent de l’alumnat d’educació especial.
Samuel Kirk va determinar que l’alteració es trobava al sistema nerviós central, i que no estava relacionada amb un retard mental, ni amb problemes emocionals, ni deficiències sensorials, deprivació cultural,...segons ell, els nens/es amb dificultats d’aprenentatge eren cognitivament normals, i posseien una capacitat de relació normal. Si bé algun tenia dificultats de relació, era degut a la baixa autoestima que provocava el veure’s coma diferent dels altres, però no degut a cap anomalia, sinó per influències de l’entorn.
A "Wayne County School" hi havia alumnes amb DA, però tractats com a retardats mentals. Kirk es va proposar demostrar que aquests nens no eren retardats mentals, ja que les seves dificultats no alteraven les seves capacitats cognitives. Però,
Com es devien sentir els pares/mares d’aquesta tipologia d’alumnes?
Aquesta és una pregunta que puc contestar, però la resposta no és fruit de la meva experiència personal. Per començar diré que jo no tinc fills. Puc imaginar què és tenir fills, ja que sóc dona, i com totes les dones tinc un instint maternal innat, però tan sols m’ho puc imaginar, m’hi puc apropar, però mai saber del cert què sentien i senten els pares/mares amb fills/es amb aquesta tipologia de dificultats.
Concretaré una miqueta més les meves curiositats. Per exemple, “Com es deuen sentir els pares/mares abans de saber que les DA dels seus/les seves fills/es no es relacionen amb una falta d’atenció a classe, o poc interès per aprendre o una simple vagància?, és a dir, abans de conèixer realment la problemàtica. I una vegada ja saben a a què són degudes les dificultats, des d’aquest relat em proposo empatitzar els seus sentiments i emocions, sentir des de dins meu lo perduts i confusos que es deuen sentir davant de tot això. I també comprendre la gran preocupació i desorientació que els hi deu provocar la seva necessitat de trobar una solució adequada a les necessitats del/de la seu/va fill/a. Amb tot això entendre el nou camí de compromís que se’ls hi obre, encara en construcció, per ajudar al seu fill.
Concretaré una miqueta més les meves curiositats. Per exemple, “Com es deuen sentir els pares/mares abans de saber que les DA dels seus/les seves fills/es no es relacionen amb una falta d’atenció a classe, o poc interès per aprendre o una simple vagància?, és a dir, abans de conèixer realment la problemàtica. I una vegada ja saben a a què són degudes les dificultats, des d’aquest relat em proposo empatitzar els seus sentiments i emocions, sentir des de dins meu lo perduts i confusos que es deuen sentir davant de tot això. I també comprendre la gran preocupació i desorientació que els hi deu provocar la seva necessitat de trobar una solució adequada a les necessitats del/de la seu/va fill/a. Amb tot això entendre el nou camí de compromís que se’ls hi obre, encara en construcció, per ajudar al seu fill.
Què passa amb els fills (nens/es amb DA). Els nens amb DA acostumen a presentar problemes de caràcter emocional. Un estudiant amb fracàs escolar o baix rendiment acadèmic presenta unes expectatives baixes, poques ganes de treballar, ... i això fa que la seva motivació minvi, i que es produeixi un augment de l’ansietat i una baixa autoestima, de la por a no ser acceptat, de la por de prendre el carinyu dels que l’envolten, por a les burles, al no poder arribar... Aquesta autopercepció, aquestes pors, afecten i determinen els sentiments, les preocupacions dels pares.
Pels pares, veure que un fill seu no respon davant dels aprenentatge com hauria de respondre, no trobar-ne una solució davant d’aquesta problemàtica, i no poder fer-hi res davant de la realitat de que el seu fill perdi la seguretat en sí mateix i la seva autoestima, ha de suposar un drama. Però també deu ser una tranquil·litat el saber que els seus fills són nens igualment intel·ligents, amb capacitat mentals normals.
Crec que els pares/mares dels nens amb dificultats no han de preocupar-se. Els seus fills/es tenen dificultats, però són igual d’intel·ligents com la resta dels companys de classe. el que han de fer és estar amb el nen, guiar-lo, i orientar-lo en tot, i motivar-lo. Han de crear llaços d’unió amb el seu fill/a, i juntament amb els mestres, educadors aconseguir la normal educació del nen amb DA, i el seu adequat tractament i orientació.
comunicant-se entre ells i interactuant.
